
I lentament aprenc a acostar-me a les coses que necessito,
que m’alleugereixen, que em fan bé i m’ajuden a centrar-me. M’apropo a les
coses que vull fer, al que vull aconseguir, a la gent que m’importa i em vol bé
i no em demana ni exigeix coses que no puc donar. M’acosto a coses i persones
obertes i que accepten, que no forcen ni
prejutgen. Que em donen bon rotllo, tenen bones intencions i vibren amb mi.
Em falta encara molt camí, moltes coses per deixar enrere i
moltes per anar endavant però lentament hi aniré arribant. Sento que canvio, a
poc a poc, sense adonar-me’n fins que me n’adono, sense voler-ho fins que ho
vull, sense buscar-ho fins que ho trobo.
No és gens fàcil. Sovint em perdo i m’entrebanco amb mi
mateixa, no entenc què em passa, ni què sento, no se què vull i em desespero.
Intento deixar-me guiar pel timó intern que penso que deu saber el camí però
reconec que a vegades no hi confio, em torno impacient i li vull prendre el
control però no serveix de res: acabo sempre on he d’acabar i acabaré segur on
se suposa que he d’estar.
Busco sense saber-ho alguna cosa des de molt endins, amb
molta insistència però vaig amb els ulls tancats i les mans lligades i la
incertesa de no saber ni què estic
buscant. I vull seguir creient que sí, que estic ben enfocada, que se llegir els
senyals i que entenc el mapa però de
moment no se trobar el camí.
I la gent em mira estranyada, per les coses que faig i dic i
penso i comparteixo. I és que jo em sento estranya amb el que faig i dic i
penso i comparteixo. I em deixo portar inconscient i temerària per aquest torrent
que m’empeny sense que el pugui parar. I pateixo. I gaudeixo. I visc. I
segueixo. Buscant, creient, esperant, sentint.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada