Quan és fosc tot és senzill
La foscor t'abraça i t'acull en la tristor
M'amago sota el llençol i ploro
I m'ofego i respiro entre sanglots
I em sento acompanyada en la meva solitud
I em sento sola envoltada de sensacions
estranyes, records, memòries, desesperança,
esperant l'espera,
respirant l'agonia,
Desitjant deixar de sentir el buit que apreta
just on acaba el cor i comença l'estómac.
Mentre digereixo la veritat
vomito el somni, la fantasia.
I vola amunt, lluny ben lluny, l'esperança
mentre demano i projecto
la visió distorsionada, la fe de qui no la troba.
I apreto fort els ulls,
com quan tenia pocs anys i fugia de la foscor,
esperant que passi i no se m'emporti,

aquesta marea fosca i intensa.
Que deixi una mica de mi, la que no sap on és ara,
que no sé si vol ser trobada, tampoc.
I la promesa de la llum quan arriba el matí
que tot ho renova, que tot ho il.lumina,
que tot ho fa evident i clar i transparent...
però no arriba el consol,
i no arriba la pau.
La llum fa que brilli més encara aquesta melancolia
que es remou endins, enfonsada i gronxant agònicament al ritme del cor, que espera.