Caure i aixecar-se.
Curar-se. Aprendre. Créixer.
Trobar aquesta foto del genoll pelat a l'agost en una caiguda bastant espectacular mentre corria pel bosc; on van rebre de valent també la cara, el cap, les mans i l'esquena... I m'adono que resumeix a la perfecció aquest 2018 que, per sempre, quedarà gravat a la memòria.
He caigut moltes vegades aquest 2018, algunes per córrer massa i ser l'Anna que sóc, la que va amb el lliri a la mà i s'entrega autèntica a allò que sent. Algunes inesperades que m'han portat una pèrdua que mai podré oblidar. La meva 8. Algunes caigudes anunciades que són de les que costa aixecar-se i curar-les, aquelles que queden per sempre marcades al cos que es resisteix a esborrar la cicatriu. Tantes vegades he caigut i m'he aixecat, amb dolor, amb tristor sobretot. Com la nena petita que cau sovint quan aprèn a caminar amb sabates massa grans, tant que els genolls ja no fan mal quan es pelen, estan adormits i anestesiats per aquest dolor al que ja estan tan acostumats.
I quan caus molt i t'acostumes al dolor dones gràcies a allò que te'l fa oblidar, allò que et motiva, que t'engega el motor, que et fa sentir viva i capaç i valenta. Córrer. Sortir i córrer i respirar aquest aire que tan em falta; i estar dins meu i en mi, lluitant i aguantant i superant setmana a setmana i maravellant-me dia a dia quan veig que sóc aquí, que aquí segueixo, forta, intensa i autèntica Anna. Córrer. Allò que crema el foc que empeny rabiós per sortir i fer que tot exploti i que vol reivinicar-te allà on veus que no estàs essent aquella Anna que es respecta sempre per sobre de sinastries i herències i llinatges inconscients.
L'any passat despedia el 2017 amb un escrit donant les gràcies a tot el que em va aportar l'any.
http://divagacionsdelanna.blogspot.com/2018/01/30-de-desembre-de-2017-les-2356h.html?m=1
Aquest 2018 només em dono les gràcies a mi, perquè el millor que he fet durant aquests 365 ha sigut sobreviure. Seguir. Sense avançar, aguantant el que ha vingut amb una resiliencia que no em sabia gens típica en mi. Sorpresa de ser capaç d'aguantar tanta tristor jo que sóc volcà d'alegria i bon rollisme.
Em dono les gràcies a mi que segueixo aquí, amb l'esperança molt amagada endins però tossuda i resistint. Tres voltes rebel. I escrivia fa un any:
"2018, prepara’t que vinc amb les piles carregades, l’antena ben posada i les intencions ben clares... Que serà un any excitant no en tinc cap mena de dubte!"
I li dic ara al 2019:
"Anna prepara't que vens tocada i perduda i cansada i abatuda però el 2019 et donarà allò que ara necessites. Aprendràs, creixeras i trobaràs aquella Anna que ara no sap on és i què s'amaga, espantada, molt endins esperant ser prou forta i estar prou recuperada per resorgir amb més energia i més força per retrobar aquella alegria endèmica meva que tant trobo a faltar ara, aquelles ganes de menjar-me el món i a qualsevol que m'ho vulgui impedir. Aquella Anna que es respecta el qui és, el que vol i el que busca i demana dels altres.
Curar-se. Aprendre. Créixer.
Trobar aquesta foto del genoll pelat a l'agost en una caiguda bastant espectacular mentre corria pel bosc; on van rebre de valent també la cara, el cap, les mans i l'esquena... I m'adono que resumeix a la perfecció aquest 2018 que, per sempre, quedarà gravat a la memòria.
He caigut moltes vegades aquest 2018, algunes per córrer massa i ser l'Anna que sóc, la que va amb el lliri a la mà i s'entrega autèntica a allò que sent. Algunes inesperades que m'han portat una pèrdua que mai podré oblidar. La meva 8. Algunes caigudes anunciades que són de les que costa aixecar-se i curar-les, aquelles que queden per sempre marcades al cos que es resisteix a esborrar la cicatriu. Tantes vegades he caigut i m'he aixecat, amb dolor, amb tristor sobretot. Com la nena petita que cau sovint quan aprèn a caminar amb sabates massa grans, tant que els genolls ja no fan mal quan es pelen, estan adormits i anestesiats per aquest dolor al que ja estan tan acostumats.
I quan caus molt i t'acostumes al dolor dones gràcies a allò que te'l fa oblidar, allò que et motiva, que t'engega el motor, que et fa sentir viva i capaç i valenta. Córrer. Sortir i córrer i respirar aquest aire que tan em falta; i estar dins meu i en mi, lluitant i aguantant i superant setmana a setmana i maravellant-me dia a dia quan veig que sóc aquí, que aquí segueixo, forta, intensa i autèntica Anna. Córrer. Allò que crema el foc que empeny rabiós per sortir i fer que tot exploti i que vol reivinicar-te allà on veus que no estàs essent aquella Anna que es respecta sempre per sobre de sinastries i herències i llinatges inconscients.
L'any passat despedia el 2017 amb un escrit donant les gràcies a tot el que em va aportar l'any.
http://divagacionsdelanna.blogspot.com/2018/01/30-de-desembre-de-2017-les-2356h.html?m=1
Aquest 2018 només em dono les gràcies a mi, perquè el millor que he fet durant aquests 365 ha sigut sobreviure. Seguir. Sense avançar, aguantant el que ha vingut amb una resiliencia que no em sabia gens típica en mi. Sorpresa de ser capaç d'aguantar tanta tristor jo que sóc volcà d'alegria i bon rollisme.
Em dono les gràcies a mi que segueixo aquí, amb l'esperança molt amagada endins però tossuda i resistint. Tres voltes rebel. I escrivia fa un any:
"2018, prepara’t que vinc amb les piles carregades, l’antena ben posada i les intencions ben clares... Que serà un any excitant no en tinc cap mena de dubte!"
I li dic ara al 2019:
"Anna prepara't que vens tocada i perduda i cansada i abatuda però el 2019 et donarà allò que ara necessites. Aprendràs, creixeras i trobaràs aquella Anna que ara no sap on és i què s'amaga, espantada, molt endins esperant ser prou forta i estar prou recuperada per resorgir amb més energia i més força per retrobar aquella alegria endèmica meva que tant trobo a faltar ara, aquelles ganes de menjar-me el món i a qualsevol que m'ho vulgui impedir. Aquella Anna que es respecta el qui és, el que vol i el que busca i demana dels altres.
2019 vinc disposada a treballar per fer el salt endavant.
Que tot està per fer i tot és possible.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada