Fa 22 anys

18 de maig de 1996. Fa 22 anys era dissabte i jo m’acabava de despertar. Tocava anar a classe de ballet i en algun moment entre el despertar i l’hora de marxar va sonar el telèfon. El va agafar la mare i no va dir gran cosa i en veu molt baixa. Vaig anar a poc a poc cap al despatx del meu pare, des d’on ella parlava per telèfon, amb passos lents, intuint d’alguna manera que la meva vida estava a punt de canviar per sempre. Vaig saber abans que pengés que la Marta era morta. No se què va ser que m’ho va fer intuir, no ho recordo clarament ja, és un record borrós però molt present encara en mi. M’hi sento ara mateix allà. Recordo la cara de la meva mare i jo que vaig dir: s’ha mort la Marta. Potser no va anar ben bé així però és com ho recordo, com va quedar registrat a la memòria de la nena de 15 anys que acabava de saber que la seva millor amiga era morta. És un dels pocs records clars que tinc dels dos o tres dies següents. Jo plorant, el telèfon que no parava i el cap donant voltes intentant entendre que estava passant, si tot allò era real.

Recordo una altra escena, sortir de casa no se cap a on ni amb qui ni amb quin objectiu... Recordo pujar carrer amunt i una amiga de l’escola baixar carrer avall. Recordo posar-nos a córrer fins que ens vam trobar i ens vam abraçar. Ja no recordo gaire més. Molta gent a casa la Marta, aquella casa on havia passat tantes hores i que ara era plena de gent però no hi havia la Marta. Recordo una cerimònia a l’església de Santpedor a vessar de gent, música en directe dels companys de l’escola de música on estudiava la marta. Recordo sobretot el gran impacte que va representar per mi veure entrar el taüt, passar-me per davant i aturar-se allà tanta estona. He reviscut aquell moment a cada enterrament que he anat, sempre que veig entrar el taüt. Ja no recordo més. El retorn a l’institut el dilluns a la tarda. Les cares dels companys que no sabien què dir-me, jo demanant als pocs que es van atrevir a dir-me alguna cosa que no me’n parlessin mai més. I la resta ja és tot història. No recordo més, vaig voler borrar no només tots els moments viscuts amb ella sinó també tots aquell mesos, anys, posteriors en que el dolor era tan insuportable que l’única manera de viure era borrant contínuament memòries i sentiments. Vaig començar a evadir-me d’aquell mon de pena, buidor i tristor llegint, no, devorant llibres. Vaig deixar d’escriure perquè escriure em portava a llocs on no volia anar. Era una nena de 15 anys! No ho vaig saber gestionar d’una altra manera.

No recordo haver parlat mai amb ningú de com em vaig sentir després de tot allò. M’ho vaig quedar tot dins. Ara vol sortir. Intento rescatar memòries, records, frases i riures i alguns van retornant però he deixat escapar tantes coses... Sempre em queden els somnis. En somnis si que la veig de tant en tant i som petites totes dues... però també és veritat que cada cop menys... és llei de vida suposo, són 22 anys ja! No passa res, ens veurem en algun altre moment, no en tinc cap dubte.

Fa uns mesos vaig escriure el que sentia sobre la Marta després d’anar a la presentació del conte que li va escriure la seva mare. Ho rellegeixo i no tinc res més a afegir.

Et recordo, et porto al cor, sempre. Ja ens veurem.