Sempre he escrit. He escrit per mi. Miro enrere i recordo els principis, quan em sentia tan perduda dins de mi mateixa, quan no entenia res del que passava ni del que em passava, el que pensava, el que sentia, el que volia i el que no volia, cap on anava, cap on volia anar i per on estava anant. I sentia sobretot que no tenia ningú amb qui compartir-ho, per por, per inseguretat, per aquesta necessitat de solitud que no he entès fins fa poc. Sentir-te estranya dins la teva pròpia pell es una sensació que m’és ben familiar des de ben petita. Sentir que estàs en un lloc diferent, que vius i veus i sents i penses des d’un lloc que et sembla tant diferent al que està la resta de la gent... que el que la gent diu, fa i sent no es el mateix que tu dius, sents i fas i que al mateix temps el que la gent diu, sent i fa no és realment el que diu, sent i fa. I comences a escriure perquè quan t’escrius et sents bé, poses ordre al caos que t’envolta dins teu, et sents acompanyada.  

Recordo els primers escrits, en aquells moment no entenia que escrivia perquè ho necessitava, perquè crec que ho necessitaré sempre. Eren diaris, diaris d’una nena que es creia estranya i somiadora i innocent, que creia que la felicitat era el futur. I els rellegeixo ara aquests diaris i em sorprenc quan veig una maduresa i uns conflictes interns que em semblen massa feixucs per una nena però que llavors vivia amb naturalitat perquè sempre havien sigut allà, acompanyant-me.

En algun punt vaig perdre aquesta necessitat d’escriure i amb la mirada adulta diria que ho vaig substituir per una fam insaciable per devorar llibres. Sempre havia escrit però és que sempre havia llegit molt! Però en un punt de la meva vida va esdevenir gairebé compulsiu. No podia ni adormir-me perquè no podia deixar el llibre.  Passava nits en blanc, perduda enmig de qualsevol història que em transportés lluny d’aquella habitació silenciosa i solitària enmig de la nit.

Llegir m’evadia i escriure em connectava de nou amb el món, em feia baixar a la realitat i posava ordre caòtic dins aquell embolic perfecte que tenia a dins. Entenc ara el pèndol: llegia per evadir-me i escrivia per tornar a la realitat, per anclar-me al present.

Fa uns mesos va tornar a sorgir en mi una necessitat voraç d’escriure, de posar ordre, d’entendre’m, d’expressar-me i, per primer cop a la vida, de compartir amb els altres les meves divagacions. Va ser una obertura estranya en mi. Jo, sempre present, sempre sociable i amant de les llargues converses i de les petites xerrades amb íntims i desconeguts. Jo que sempre he parlat, molt, i de tot amb tothom. Jo que semblo tan oberta però amago sota pany i clau l’autèntica Anna, la que no ensenyo a ningú, la que segueix sentint-se estranya, somiadora i innocent enmig d’un mon que no entén ni entenc la meitat del temps.

I que bé em vaig sentir obrint-me i compartint. Quina sensació de llibertat! Però com m’ha passat cíclicament,  tant intensa i ràpidament com va arribar aquesta necessitat de compartir va desaparèixer i vaig tornar a tancar el pany amb la clau.

Han passat moltes coses els darrers mesos. M’han passat moltes coses, algunes molt bones, altres molt dures, a tots els nivells: circumstàncies externes que no tenen a veure amb mi però que m’han afectat, relacions amb l’entorn que han remogut coses molt fortes i intenses, una il·lusió inesperada seguida d’una pèrdua sobtada que ha deixat marca però que també ha sigut un gran aprenentatge. Recordo l’últim escrit que vaig compartir obertament fa uns mesos on em sentia perduda i a la deriva. Un escrit premonitori que en aquell moment va sorgir de molt endins i que sembla que intuïa el que estava per arribar. L’últim que vaig sentir la necessitat de fer, l’últim port on vaig fer nit abans de sortir a la deriva que han sigut aquests mesos. Una muntanya russa de sentiments i pensaments que m’ha portat on sóc ara.

I avui, ja estirada al llit preparada per adormir-me s’ha despertat la gana per escriure. I aboco paraules, idees, pensaments i divagacions com feia als 9 anys a la meva habitació, perduda, buscant la corda que m’ajudi a posar ordre a aquest caos que habita sempre en mi.

Aquests escrits que surten de dins sense ordre ni premeditació ni objectiu ni pretensió. I em pregunto sovint com es deu veure des de fora? Sona tant estrany i eteri des de fora com ho sento per dins?

I m’adono que és la meva manera de créixer, sempre ho ha sigut. La necessitat de trobar-me i entendre’m i de trobar i entendre el mon. I m’adono que la que escriu és la mateixa nena que se sentia estranya, somiadora i innocent i que segueix buscant un fil a aquesta historia, un argument que se li escapa sempre que creu tenir-lo clar per fi, que busca el final d’una història que mai acaba. I així segueixo: evadint, connectant, escrivint i divagant un nou capítol d’una història sense final.