10 de novembre a les 21:31h

L'estel que més brilla

Fa pocs dies me’n recordava que hauries fet 36 anys. Sempre t’he tingut present, des del moment en que vas marxar aquell 18 de maig del 96, però fa uns dies et vaig trobar a faltar amb mes força que mai. Ara surto de la presentació del conte que t’ha escrit la teva mare, un conte preciós que parla de com vas marxar, de cop, sense avisar i deixant-nos buits a molts.
Teníem 15 anys, bé, tu encara no els havies fet, en tenies 14. I sabia en aquell moment i segueixo sabent ara que eres tu, Marta, qui seria la meva amiga per tota la vida. Ho sabia i ho segueixo sabent.
Però vas marxar. I els primers temps van ser molts durs. 15 anys i la teva millor amiga se’n va. Em vaig tancar en mi, totalment, durant molt temps. Recordo demanar a tothom que ningú me’n parles, que no me la nombressin. Em forçava a totes hores a no pensar en tu, en borrar-te de la meva memòria. En aquell moment em semblava que era la manera, tenia 15 anys.
Ara, amb l’edat, entenc que el dolor que sentia era tan gran que vaig intentar amagar-lo, fer veure que no hi era perquè no crec que estigués preparada per afrontar tot allò. Va durar uns anys aquest esforç diari i titànic per no pensar en tu però amb el temps, les coses és veritat que es van esborrant i anem creixent i vivint la vida i tot sembla que queda enrere.
No, no queda enrere. Durant anys vaig sentir molta ràbia, ràbia contra el món per prendre’m la meva amiga. Ràbia per la injustícia de que em toqués a mi. Ràbia per haver-me perdut moltes coses per culpa de la meva actitud els primers anys. Ràbia per no trobar a ningú que et substituís.
Amb els anys la ràbia ha desaparegut però si que és veritat que no hi ha dia que no pensi en tu. Somio molt amb tu, Marta. 21 anys després segueixo somiant sovint amb tu, i sempre són somnis on encara som unes nenes, tu sempre seràs una nena, i riem, ens ho passem bé... curiosament mai ballem, cosa que ens encantava a les dues.
Ara sento un buit, un buit gran i segueixo emocionant-me cada vegada que veig la teva mare, quan recordo coses que vam viure juntes, quan trobo alguna foto o algú et nombra. Avui la teva mare m’ha fet emocionar. Quanta força, quanta valentia i com t’estima! I és que els que et vàrem conèixer t’estimem, i et trobem a faltar. Jo se que mai trobaré cap amiga com ho hauries sigut tu, mai. Però he entès que això no m’ha de fer sentir rabiosa perquè vaig tenir la sort de tenir-te a la meva vida durant 15 anys i ja en tinc prou.
Torno a ballar, després de molts anys de voler-ho però ser incapaç de fer-ho, ara torno a ballar i m’agrada més que mai. Torno a pensar en tu i somric, i m’alegro del que vam viure i estic segura que ens tornarem a trobar, en alguna altra vida.
La teva mare t’ha escrit un conte preciós, com eres tu, com seràs sempre.
I escric obertament sobre tu i sobre el que sento perquè em ve de gust. Et vaig portar amagada al fons de tot de mi durant anys i ara tinc ganes que surtis al món i tinc ganes de parlar de tu. I últimament trobo que escriure el que penso i el que sento obertament és alliberador i em fa sentir més bé.
L’estel que més brilla, és el nom del conte que t’ha escrit la teva mare. Jo no se si ets un estel o on ets realment però que jo et porto amb mi cada dia és ben veritat i suposo que així és com si també visquessis un mica aquesta vida.