Sense ficció: 1-O

1-O... dos caràcters que desperten tota una gamma de sentiments, records, sensacions i pensaments. Un dia per recordar, un dia que no oblidarem mai, un dia que passarà a la història del nostre poble, de la nostra República, del nostre país. Perquè tindrem país. Si, el tindrem, potser no tant aviat com el volem, com el desitgem i l’anhelem però el tindrem.

Portava tot el dia neguitosa per no haver pogut veure el documental ahir. L’ànsia, m’ha fet intentar-ho de bon matí, a la feina que és hora força tranquil·la i pensava anar treballant i escoltant el programa al mateix temps. He hagut de parar als 10 min. Ja plorava a llàgrima viva.

1-O en mi ha obert una porta que estava mig tancada aquestes darreres setmanes. Han passat moltes coses des d’aquell dia, ens hem vist sacsejats per noticia rera noticia, indignació rera indignació, injustícia rera injustícia. M’adono avui que durant aquests mesos hem estat navegant en una mena de barca inestable enmig d’un mar etern, amb enormes onades que no ens han deixat veure l’horitzó. I remem, i remem però no arribem enlloc i seguim sense veure l’horitzó, només parets enormes d’aigua que ens venen a sobre. I ens hem acostumat a remar sense rumb, a la deriva, aguantant només perquè la barca no s’enfonsi enmig d’aquest mar esverat.

Estem perduts a la deriva, aquesta és la meva sensació, almenys és com jo em sento. Havent viscut un 1-O intens com va ser, una proclamació de la República que va durar segons i que tot i així es va celebrar a plaça Sant Jaume i als nostres cors com si fos el final d’un llarg camí. Així ho sentíem els que érem allà. Una muntanya russa d’emocions durant setmanes: vagues, mobilitzacions, empresonaments, exilis, 155, eleccions forçades, campanya injusta... hem navegat a la deriva per les aigües que ens han anat llençant i hem perdut de vista l’horitzó: La República Catalana. La nostra llibertat.

Vull intentar escriure tot el que penso i sento però em surt desordenat i sense sentit, ve de molt endins i costa racionalitzar-ho i escriure-ho amb simples paraules. Així és com ens sentim molts suposo.

El que si que se és que després de veure aquest documental he tornat a sentir aquella espurna d’il·lusió que s’havia anat apagant aquestes setmanes dures que hem viscut, que estem vivint.

El que vàrem fer aquell 1-O és d’una inqüestionable dignitat que mai ningú ens podrà prendre. L’aire de germanor, d’il·lusió i esperança que vàrem respirar aquell cap de setmana que va començar el divendres protegint els col·legis electorals i sobretot, el diumenge amb l’alegria de saber què era el gran dia esperat, els nervis, la indignació en veure les vergonyoses imatges de les càrregues policials i la por que vàrem passar els que estàvem a peu de canó protegint els nostres col·legis ens acompanyarà sempre. Aquella il·lusió que vàrem sentir als recomptes de vots i els dies següents són el que hem de recuperar i fer nostres. I també la ràbia per no caure mai més en el parany del diàleg amb el país opressor.

Som imparables. Un poble que és capaç de viure un 1-O com ho vàrem fer nosaltres mereix aconseguir la seva llibertat i no hem de tenir mai cap dubte de que ho aconseguirem. No serà fàcil, no serà ràpid i, sobretot, no serà gratuïtament. I això també ho hem de tenir molt clar perquè el que demanem és la llibertat i no ens la donaran, a aquestes altures suposo que ningú ja es creu que es pot pactar res amb ells. La llibertat ens l’hem de prendre nosaltres, el poble i això té un preu. No l’aconseguirem asseguts al sofà, ni deixant que tota la feina la facin els polítics, ni esperant que ens la porti Europa o qui sigui. Hem de ser nosaltres que ens hem de fer dignes de la llibertat i anem pel bon camí.

Veure aquell dia tant resumint en 38 minuts breus però intensos també m’ha despertat la indignació pel poc suport internacional que vàrem tenir. Les imatges són brutals en qualsevol societat avançada i que des d’Europa no s’hagi condemnat ni pres mesures contra aquell nivell de violència i repressió, la de l’1-O i la que ha vingut darrera, em fa molta pena. Entenc que vivim en un món dirigit pels interessos econòmics i entenc que aquesta falta de suport a nosaltres i condemna al govern espanyol respon a aquests interessos econòmics però on queden els valors de pau i justícia? Fins on arriba la poca humanitat de les persones quan hi ha interessos econòmics pel mig? Com pot ser que algú vegi aquelles imatges i no plori de ràbia, de pena i de tristor? No se si m’agrada gaire aquest món on vivim.

Avancem amb prudència, amb seny però amb decisió i orgull. Fem-ho bé però siguem ferms, no ens deixem trepitjar més, mostrem una mica les dents, la rauxa que ens caracteritza. Alçats pacíficament però ben alçats.

I sobretot, no oblidem i no perdonem. Ni l’1-O ni tot el que ha vingut darrera. No perdonem i no oblidem. I deixem-nos sentir la ràbia que ens provoquen les imatges de l’1-O, deixem-nos sentir la indignació de la injustícia perquè ens dóna forces. I recordem la il·lusió i esperança d’aquell 1-O, la gent gran votant amb llàgrimes als ulls, les mans alçades i la resistència pacífica... Sentim-ho perquè és nostre, patrimoni dels catalans i el que ens ha de donar empenta per seguir resistint fins a la victòria final.

Visca la República Catalana